Arran de la presentació de la Ruta Gravel del Vallès Oriental elaborada pel Consell Comarcal, una proposta que recorre la comarca en diverses etapes, donant-li voltes al Vallès i al gravel, he reflexionat sobre un parell d’idees:

• D’una banda, el relat territorial que permet construir el gravel i, en aquest cas, el relat del Vallès Oriental.

• De l’altra, el sentit que té el gravel com a modalitat.

Una ruta gravel que construeix relat territorial

La primera idea és que la ruta ajuda a explicar el Vallès Oriental. El relliga i li dona una imatge de conjunt, pròpia.

Sovint el Vallès Oriental pot ser percebut com un territori de pas, metropolità, fragmentat entre municipis, urbanitzacions, infraestructures i espais naturals. Però el gravel permet una cosa: resseguir-lo en bicicleta, anar cosint tot el territori. I, de sobte, apareix una altra imatge: la d’una comarca molt més rica i diversa.

Això, de ben segur, seria vàlid, amb les peculiaritats de cada territori, a tots els casos.

El Vallès Oriental com una petita Catalunya

El Vallès Oriental és una petita Catalunya. Sense mar, és cert, però l’avistem des de les alçades i crestegem la serralada litoral.

• Una Catalunya agrària, entre camps de conreu, camins rurals i masies,. De Gallecs a la vall del Carbonell.
• Una Catalunya fluvial: el Congost, el Tenes, la Tordera i el Mogent.
• Una Catalunya forestal, amb els boscos del Montnegre i el Corredor, d’Olzinelles, del Montseny, del Farell…
• Una Catalunya d’alta muntanya, amb els paisatges del Pla de la Calma i el Turó de l’Home (un port amb números alpins!).
• Una Catalunya de relleus abruptes i singulars, com són els cingles de Bertí i Sant Miquel del Fai.
• Una Catalunya de pobles i viles, d’ermites perdudes a la muntanya: patrimoni i història.

Un dels grans valors del gravel al Vallès és tota aquesta varietat. No es limita a un únic entorn, sinó que combina àmbits molt diferents: el paisatge agrícola (i també l’industrial), els corredors fluvials, els pobles, els espais forestals, les carenes i cims del Montseny, els turons de la vall del Carbonell, els Cingles de Bertí i Sant Miquel del Fai, els entorns de Caldes i l’espai agroecològic de Gallecs.

El gravel, més que un tipus de bicicleta, és una modalitat

La segona idea té a veure amb el gravel. El gravel no s’hauria d’entendre només com un tipus de bicicleta, sinó sobretot com una modalitat ciclista, una manera de practicar el ciclisme. Una modalitat que pots practicar amb bicicleta de gravel… però no només.

És cert que hi ha bicicletes especialment pensades per fer gravel, amb característiques que les fan més adequades per combinar asfalt, pistes i camins. Però el més rellevant no és la montura: és la mentalitat, l’objectiu, l’actitud. Pots fer gravel en BTT i fins i tot en carretera.

A voltes amb el debat de sempre: el gravel i el BTT dels 90

També hi ha hagut lloc pel debat debat de si el gravel és el BTT dels 90. Un debat que no té cap sentit més que fer-nos passar l’estona, em penso. El gravel pot recordar aquella BTT dels anys 90, quan la bicicleta de muntanya encara era una eina força polivalent per sortir de l’asfalt, a l’aventura, a descobrir camins. Però no és exactament allò. El gravel neix en un altre moment: després de la super especialització de la BTT i de l’accent en el rendiment amb la bici de carretera. També en el moment dels GPS i els tracks digitals i d’una nova manera d’entendre el turisme actiu, per exemple.

El gravel no pot ser el BTT dels 90 perquè el gravel és fill de les condicions socials i tecnològiques actuals. El gravel, més que una tornada enrere («el BTT dels 90»), és una evolució lateral. Diguem-ho així: el gravel no és aquella BTT ressuscitada, de la mateixa manera que l’Homo sapiens no és un neandertal actualitzat. Hi ha una relació evolutiva, un aire de família, però no són el mateix. Sembla obvi, però erre que erre.

El gravel com a modalitat per cosir el territori

El gravel permet cosir el territori, connectar-lo. Aquest és el seu millor valor des d’una mirada cicloturista.

La xarxa de camins és molt més àmplia que la de carretera, i quan s’acaba l’asfalt, la diversió continua (i millora!). La barreja, l’equilibri, la mixtura… això fa el gravel.

Recupera una manera més oberta de pedalar: anar lluny, combinar asfalt i pista, travessar camps, rius, pobles i muntanyes i fer-ho sense que la dificultat tècnica sigui necessàriament el centre de l’experiència, com en el BTT, o el rendiment, com sovint passa a la carretera.

Una «mirada intermèdia» sobre el territori

Expliquem-ho amb un paral·lisme amb les tècniques d’investigació social. Quan vols conèixer alguna cosa, una enquesta et dona una imatge molt àmplia, útil i necessària però superficial. Una entrevista en profunditat et permet conèixer molt bé un cas concret, però amb menys visió de conjunt. El grup de discussió ocupa un espai intermedi: permet aprofundir, però mantenint una certa amplitud.

Amb el territori passa una cosa semblant:

• Si vols aprofundir molt en un indret concret, camines o fas BTT (cobreixes pocs kilòmetres, però t’endinses plenament).

• Si vols tenir una visió molt àmplia i ràpida, pots fer carretera (molts kilòmetres, una panoràmica general).

• Però el gravel ocupa aquest espai intermedi tan suggerent: permet cobrir distància i, alhora, mantenir una relació directa amb l’entorn. Prou ràpid i prou lent alhora.

I tu, què en diries del gravel? I del Vallès Oriental?

Podeu ampliar les nostres rutes gravel al Vallès aquí!